En
Espiritualitat, les paraules són equivoques.
Una
companya de meditació em va dir que amb els anys havia aprés a
prendre distància i senyalava aquest fet com un pas important. Jo
vaig estar totalment d’acord. I no obstant, sempre assenyalo que
cal una proximitat total, penetrar el nucli de cada cosa, cada
situació, cada persona, cada ésser viu .... o sigui distància
zero. Com s’entén això?
Prendre
distància ho veig com el no-aferrament budista, l’esperit
d’observació imparcial que desenvolupem en la meditació.
Distància zero ho veig com la compassió, ser U amb tots i amb tot.
Prendre distància és superar el petit ego individual, no quedar-se
amb això m’agrada, això no m’agrada, això em fa patir, això
em preocupa, .... mirar la vida tal com és. Quan això succeeix, ja
no cal defensar-se de res ni de ningú, ni crear cap distància. No
hi ha distància. Creant “distància”, acabes infinitament a
prop de tot.