En Espiritualitat, les paraules són equivoques.

Una companya de meditació em va dir que amb els anys havia aprés a prendre distància i senyalava aquest fet com un pas important. Jo vaig estar totalment d’acord. I no obstant, sempre assenyalo que cal una proximitat total, penetrar el nucli de cada cosa, cada situació, cada persona, cada ésser viu .... o sigui distància zero. Com s’entén això?

Prendre distància ho veig com el no-aferrament budista, l’esperit d’observació imparcial que desenvolupem en la meditació. Distància zero ho veig com la compassió, ser U amb tots i amb tot. Prendre distància és superar el petit ego individual, no quedar-se amb això m’agrada, això no m’agrada, això em fa patir, això em preocupa, .... mirar la vida tal com és. Quan això succeeix, ja no cal defensar-se de res ni de ningú, ni crear cap distància. No hi ha distància. Creant “distància”, acabes infinitament a prop de tot.